DOLCES MELODIES

 Avui recordo...

Avui recordo el primer dia que et vaig conèixer, aquell dia al parc amb un sol que ens abrasava la pell, sense vent, sense aire per respirar gairebé. Tu i jo teníem set anys i la guerra encara no havia començat, faltaven dos anys perquè comencessin les protestes que van ser l’espurna de tot.

No sé si tu recordes aquell dia, o si ja ho has oblidat. No sé si tu recordes que tu anaves amb la teva germana i que ens va presentar mentre nosaltres ens miràvem als ulls i ens enrojolàvem com tomàquets madurs. Jo no ho recordo del tot, però sí que recordo la primera vegada que et vaig escoltar riure... aquella rialla càlida, a l’igual que la teva veu. Aquell somriure que il·luminava la nit més fosca i que allunyava els malsons del meu pensament. Aquella mirada que abrigava tot el que el fred de l’hivern que portàvem al darrere i que havíem abandonat feia mesos.

Avui albiro un nou dia amagant-me de la llum del sol abrasador, albiro un altre dia sense dormir i amb el cap ple de pensaments que es resumeixen en el teu nom i el teu color d’ulls: marró avellana i somriure blanc com la neu, una neu que no he conegut mai però que per documentals que he vist sé que és blanca i freda. Tot el contrari que tu, que tens la pell bruna i ets càlid com l’estufa que posem a l’hivern a casa.

El nou dia es presenta amb bona perspectiva, i ja estic esperant amb candeletes el moment d’anar al parc i enrojolar-me com un tomàquet al veure’t mentre juguem i jo em quedo embadalida mirant els teus cabells negres... Em pregunto si avui també reflexionarem sobre temes importants, sobre “temes d’adults” que em diuen per casa, temes que decideixen els nostre futur però que ens venen grans. Et dic un secret: m’és igual que em vinguin grans, així tinc més on investigar i em puc passar més hores debatent amb tu, escoltant-te la veu i embadalint-me encara més. Enamorant-me més si és possible.

Penso que d’aquí poc esclatarà una guerra, la tensió es palpa a l’ambient; i com a conseqüència de la guerra penso que no ens veurem més. Tinc por, molta por. No et vull deixar de veure, o almenys no encara; vull que segueixis sent el meu veí per molt de temps, vull seguir estimant-te en silenci perquè no em permeten dir què sento. Vull reflexionar sobre què ens pot deparar el futur, vull ser una mica bruixa i aventurar-me a somiar.

T’escric aquestes paraules des de l’habitació, mentre entra el sol per la finestra i mentre, d’amagat, t’escolto tocar el piano i se’m va glaçant una mica més el cor... Què faré jo quan ja no pugui escoltar aquesta melodia? Què faré jo quan ja hàgim marxat de casa i no ens veiem mai més?

No sé què faré, però una cosa tinc clara: et seguiré estimant i seguiré somiant en les teves nits en vetlla i en els meus concerts particulars. En aquelles nits a les golfes parlant fins a l’albada.

 

Seguiré somiant en tu, d’això n’estic convençuda i saps que soc molt tossuda.

 

Et seguiré estimant.

 

Saadiya.

 

12-03-2009