LLARS OBLIDADES

 Ara sí, aquí teniu una part de la novel·la!!

Per què vaig haver de fugir de casa? Doncs la resposta és ben fàcil: per culpa de la guerra que assetja el meu país des del 2011. Em pregunten també com va ser l’experiència als camps de refugiades... Us seré sincera: va ser horrible, allò no és vida ni s’hi assembla. Allò és una vulneració total dels drets humans, és una trepitjada de drets i una aixecada de les nostres llibertats.

Per què vaig voler abandonar casa meva? Doncs perquè allò ja no era casa meva, bàsicament. Ja no era la llar en què m’havia criat de petita, ja no era el lloc on havia crescut, ja no ho reconeixia. Ara ja no sé què vull fer amb la meva vida, ara el que vull fer és que s’acabi el conflicte que assetja casa des del 2011, en concret des del dia quinze de març.

Per què vaig haver d’abandonar familiars i amigues? Doncs per una cosa tan bàsica com la supervivència pròpia. Vaig haver d’abandonar casa meva per protegir-me de les bombes i la metralla. I després anar als camps de refugiades... uf els camps, no me’n feu parlar, allò no és vida ni s’hi assembla. Des que vaig marxar de casa he perdut contacte amb la família, amb les amigues, amb les conegudes, amb les veïnes... Però malgrat tot he après a estimar-me, he après a valorar allò que ja no tinc. He après a valorar la vida i la mort. La misèria i la precarietat. He après a volar lliure i a pensar.

Ara em vull retrobar amb tu, vull recordar aquelles tardes al parc mentre jugàvem i jo em posava vermella. Vull recordar aquelles tardes de pluja a les golfes. Vull recordar aquells somriures que ens arrencaven les rialles que teníem al parc, aquells somriures que eren fruit d’una incertesa i una estima gegantina. Ara em vull retrobar amb el darrer vincle que em queda de casa, perquè no tinc manera de comunicar-me amb la gent de la meva família, ni amb tu.

Per què no he perdut l’esperança? Doncs perquè no vull desistir a l’hora de perseguir els meus somnis, no vull desistir a l’hora d’alçar la veu i cridar als quatre vents que estimo la persona que de petita em treia somriures al parc mentre jugàvem amb la sorra, o quan ja érem més grans i parlàvem a les golfes els dies de pluja. I tampoc he perdut les ganes d’estimar. De retrobar-me amb tu. De somiar desperta.

Perquè encara recordo els camps... ai els camps, quina misèria!! Quina violació dels drets humans (mai millor dit vista la meva experiència), quina manera sistemàtica d’acabar amb nosaltres. Quina manera més subtil de fer-nos perdre l’esperança. Quina manera més subtil d’anular-nos, de reduir-nos a simples números, de despersonalitzar-nos, de menystenir-nos... Perquè, qui es fixa en qui hi ha als camps de refugiades? Perquè, qui s’hi fixarà si estem a l’altra banda del continent? Perquè, per què no perdem l’esperança i abandonem el vaixell? Perquè, siguem sinceres... no podrem tornar a casa en molt de temps, perquè no ens retrobarem (el món és massa gran i no sé on estàs).

Perquè jo de moment estic als camps de refugiades amb part de la meva família; perquè, com tu, jo també vaig acabar abandonant Síria al poc temps de començar la guerra. Perquè, com tu, jo també vaig deixar-me portar pels sentiments que estaven tancats dins el meu cor des de feia dies incomptables, m’atreveixo a dir anys.

 

Ara, només em falta retrobar-nos si és possible. Perquè m’agradaria saber de tu.

 

Saadiya