MIRADA ESTRÀBICA

 Mirades estràbiques, parts comunes i parts divergents.

Perquè la mirada amb la qual veiem el món cadascuna és diferent, tenim el punt de vista que ens enfoquem en aquells aspectes que tenim cadascuna, les aptituds i les diferències. Avui m’agradaria parlar-vos d’una cançó que va estrenar-se fa ben poc, inclosa en el darrer disc d’un grup amb lletres molt intenses anomenat Xiula.

La cançó s’anomena Mirada Estràbica, i parla precisament de mirades diferents, de capacitats diferents, de MULTICAPACITATS, de diferents perspectives. Cicatrius que fan mal, cicatrius que es veuen, que no... diverses situacions vistes des de punts de vista diversos.

A la cançó es pot veure diferents situacions que tenim normalitzades, divergències, mirades diferents. Hi ha des de noies que juguen a futbol (cosa que encara no està normalitzada), hi ha també un nen que té dos pares, o una altra que té dues mares (es normalitzen les relacions de tot tipus), hi surt una noia celíaca, una mestra que parla en LSC, una noia daltònica que és bona trobant el seu hàmster...

Bé, escolteu-vos la cançó... Hi ha un refugiat que em va fer posar la pell de gallina, surt la Clara Peya tocant el piano, hi ha la Lluna que és tendresa i una part dura de la cançó, on al cantant se li trenca la veu (és la seva filla) perquè a la petita té atrofiat el cerebel i no té equilibri, però que en contra, desprèn molt d’amor.

Bé, no més espòilers!! Escolteu-vos-la, de debò, val molt la pena per obrir mirades i enderrocar estereotips i prejudicis que, encara que creiem que no en tenim, totes tenim alguns d’incorporats que amb aquesta cançó ens fan caure la bena dels ulls i ens fan adonar-nos de les dues cares de les persones amb diversitat (la part forta i la ‘diferència’). Ens fa obrir mirades, ens fa replantejar-nos situacions, ens fa imaginar com seria un món on totes ens mirem amb la mirada estràbica, on no ens fixem en la diferència sinó en la part que totes tenim com a part forta.

Així que ara passo a anomenar aquestes heroïnes que surten a la cançó... perquè són les vertaderes protagonistes i en qui rau l’essència de la cançó i de les paraules que esteu llegint.

Gràcies Jaume, Esther, Gael, Patrícia, Francesc, Valentina, Moha, Jéssica, Ruth, Oriol, Yasmina, Patrick, Berta, Samuel, Maria, Jose, Carmina, Biel, Judith, Macià, Ona, Yussuf, Nayeli, Ponç, Clara i Lluna. Gràcies per fer-nos veure que no només hi ha una manera de veure les coses.

 

Gràcies Jan, Rikki, Adrià, Marc per fer una cançó on totes ens hi sentim identificades en algun segon de la melodia.

Us deixo el videoclip aquí sota. Gaudiu-lo i enteneu-lo.