MOMENTS OBLIDATS

Cinquena engruna.

Avui us porto la primera carta que va donar peu a aquesta allau de sentiments.

Avui és tot un seguit d’emocions que vull posar per escrit, perquè és un dia especial, perquè he enviat la meva vergonya fora dels límits del meu cos i he decidit parlar amb tu, perquè les nits que portava somiant en poder anar a parlar amb tu per fi han quedat en un no-res.

Avui és un dia especial perquè compleixes deu anys, i jo ja en porto tres com a amiga, com a confident, com a còmplice; i tu ja en portes tres com a àngel de la guarda vetllant per mi cada dia, cada moment... Fent-me gaudir de les teves tardes assajant amb el teclat, mentre passeges els teus dits llargs i prims per sobre les notes i aquestes ocupen l’espai que ens separa.

Per què ho he decidit posar per escrit avui? Doncs perquè avui t’he començat a estimar, sí, sí tal com ho llegeixes. M’agrades molt. Porto unes nits en les què somio que s’acaba tot aquest conflicte i podem parlar amb calma, que et puc dir que m’agrades, que podem tornar a ser les d’abans. Que pots tornar a ser el confident que eres fa uns dies, que podem recuperar aquella conversa on ho va ensordir tot una bomba i la metralla es va incrustar a les parets com si fossin vidres esmolats dels que fan mal i deixen marques.

Perquè no et puc deixar de pensar ni un moment; perquè cada dia anhelo el moment d’anar al parc i poder jugar amb tu una estona. Perquè anhelo el dia en què em pugui obrir a tu i pugui dir-te què sento, espero que no falti massa... I sí, avui m’he de gravar a la memòria que per fi soc capaç d’estimar; que després pot ser correspost, o no, però no depèn de mi; això és a les teves mans.

Avui, el dia del teu desè aniversari, mentre estic rascant el paper amb el bolígraf, escolto atentament les notes que suren del teu piano. Avui m’imagino anys més tard, una vegada hagi acabat la guerra, que ens fem velles l’una al costat de l’altra, que ens diem a cau d’orella algun meravellós «t’estimo», i que se’m posa la pell de gallina mentre ho escolto sortir dels teus llavis rosats i ressecs per la calorada que assetja el país. Perquè avui m’imagino una vida al teu costat, lluny de les bombes, lluny de la destrucció que assetja el nostre país, però molt a prop teu... És una utopia? Potser. Ja saps que m’agrada somiar.

Perquè avui he recordat fa uns anys quan ens vam conèixer, quan vam haver de parlar aquella nit que estàvem a les golfes i estava plovent a bots i barrals, que jo estava encongida perquè tenia por... Però que tu m’anaves acaronant els cabells per fer-me passar la por. M’agradaria un dia invertir els papers, m’agradaria fer-te passar la por algun dia; m’agradaria ser la teva capsa de secrets. M’agradaria ser la teva confident.

Tot això m’agradaria moltíssim, però m’agradaria més estimar-te obertament; dir-t’ho sense miraments, dir-te que ets important a la meva vida, dir-te que vull ser feliç i créixer al teu costat...

Avui m’agradaria dir-te moltes coses, però soc poruga i tallada, i més amb sentiments. De moment em conformaré a enganxar l’orella a la paret mentre assages i a les tardes al parc.

De moment em conformaré a veure’t somriure i, si es dona l’ocasió, ja m’obriré.

T’estimo molt, però no soc capaç de deixar volar el cor.

 

Saadiya.