LLUNYANIA, RECORDS

Camins inesgotables, remordiments incansables, lluny de casa, lluny de tu.

Et trobo a faltar. Sí, sí, parlo de tu... El país que m’ha vist créixer i que ha guardat tots els meus records. Parlo de tu, l’amiga amb la què compartia tardes jugant al parc de la ciutat. Parlo de tu, el noi que em feia volar les papallones... Parlo de tu, la casa que guarda totes les meves llàgrimes i els meus riures, els meus secrets i les meves enrabiades. Sí parlo de tu, aquella tenda de campanya de mala mort que em va donar recer en els llargs mesos que vaig estar reclosa en un camp a molts quilòmetres de casa.

Totes vosaltres m’heu fet estar on soc ara mateix, en un país lluny de casa i lluny de la major part de la meva família i amigues, però avui no em vull centrar en allò que he perdut, sinó en allò que he guanyat amb aquesta experiència... perquè sí, sé que sona estrany que havent hagut de començar de zero s’hagi pogut guanyar alguna cosa, malgrat haver-ne deixat tantes i tantes pel camí.

Perquè he guanyat un indret on estar segura. Perquè he guanyat un estatus de refugiada que no tindria en el cas de no haver marxat de casa. Perquè he guanyat amigues noves, malgrat no tenir contacte amb les altres del meu país natal. Perquè he guanyat seguretat envers mi mateixa i autoestima. Perquè, no tot pot ser positiu, m’he tornat més poruga. Perquè recordo aquells dies abans d’abandonar-vos, uns dies plens de melangia i d’incertesa, uns dies plens de por i de respecte envers la situació... perquè recordo la primera vegada que vaig posar un peu fora del país on els meus secrets estaven tancats sota pany i forrellat, on tenia una habitació pròpia i un llit on poder descansar.

Ara, mentre us explico aquestes anècdotes de tots colors, estic en un país a milers de quilòmetres del meu país natal; estic en un petit poble acollida, però on les he hagut de passar de tots colors abans de trobar aquest poblet allunyat de tot i de tothom. Estic millor que fa uns anys, tot s’ha de dir, però també trobo a faltar les comoditats amb les què m’havia fet a la idea abans de tot plegat. Ara, mentre recordo aquests moments durs i difícils, mentre ho escric amb música de fons, les galtes estan mullades per les llàgrimes que estan ancorades a aquests records de fa uns anys.

Perquè, mentre us explico aquestes anècdotes, recordo les tardes que estava tancada a casa mentre plovia, o els dies d’estiu a temperatures molt altes. Perquè recordo el dia precís en què us vaig començar a somiar. Perquè recordo el dia precís en què va començar la guerra que segueix devastant i assetjant el meu país, en concret el dia quinze de març de fa nou anys; sí sí, nou anys!!

Ara estic en un indret a mig camí de la llibertat, el refugi i casa. Estic en un món suspès en l’aire on el temps no passa. On l’aire és dens, on les dutxes brillen per la seva absència... Però això ja és pa per un altre dia.

Seguiré informant.

 

Saadiya