SENTIMENTS DESBORDATS

 Setena entrega!!

Avui redactada des dels camps de la misèria, des dels camps de la vergonya.

Avui recordo aquell dia en què em vaig començar a sentir molt feliç cada vegada que et veia, cada vegada que els meus sentiments anaven a més, cada dia que estàvem juntes al parc, cada instant que estem vivint als camps de refugiades... Perquè em fa por, però t’he de ser sincer, aquesta és la darrera carta que t’escriuré des dels camps, aquesta nit emprendrem el camí fins a terra d’acollida. Només demano que no ens separin, només demano poder-te seguir veient, només demano poder-te seguir estimant i somiant cada nit.

Perquè és molt dur allunyar-te de les persones que estimes, perquè se’m fa molt dur assumir què va passar ahir a la nit, fet que encara tenim molt recent, i que a tu et marca més que a mi... Perquè és un fàstic no poder acabar amb les situacions així i permetre-les, perquè que marxem de casa i a més ens passi això, millor dit us passi això, és un fàstic, I que no fem res encara no agreuja més; però no pateixis perquè es farà justícia i la teva germana estarà millor, qualsevol cosa soc aquí (sé que ho saps, però vull que quedi clar), perquè acabarem d’una vegada per totes amb els actes com els d’aquesta nit.

Perquè si ja se’m va fer dur marxar de casa deixant la família allà, no m’imagino com serà deixar-te a tu aquí tancada amb un fred de mil dimonis a l’hivern i una calor espatarrant a l’estiu, amb mil malalties i més, sense higiene, sense gairebé menjar, amb mil malalties, amb sobre-població... No vull que segueixis en aquest infern, no vull que aquests camps hagin d’existir, no vull que hi hagi guerra, fam, misèria... M’agradaria dir que vivim en un món just, però seria una mentida molt gran. M’agradaria dir que vivim en un món que es mou per amor i no pas per interessos, però també mentiria. M’agradaria aprendre a valorar allò que tinc abans de perdre-ho per sempre. M’agradaria aprendre a estimar les petites coses del dia a dia: aquell somriure que ens creuem mentre dinem un plat precari d’arròs, aquella mirada que creuem mentre estem parlant tardes i tardes a la tenda que ens fa d’habitació, mentre ens refugiem de la pluja i intentem evitar que entri al nostre ‘dormitori’ però que no ho aconseguim i hem de dormir amb la roba mullada...

Recordant aquells objectes que em vaig agafar de casa i aquells que vaig haver de deixar. Fent memòria de cada vegada que et feia un concert improvisat a l’habitació del teclat, o mentre assajava i estava convençut que estaries amb l’orella enganxada a la paret, o que estaries llegint en companyia de les meves notes... Perquè estic convençut que, quan marxem d’aquí, anirem a parar a un indret acollidor i ens retrobarem, mantindrem el contacte, et podré dir què sento i què porto sentint tots aquests anys.

Et podré dir que t’estimo. Perquè sí, t’estimo, i molt.

 

Gràcies per haver-me ensenyat a desbordar els sentiments i a comprendre’m.

Gràcies per haver-me fet veure que soc capaç d’estimar.

 

T’estimo petita.

 

Ahmed