SILENCIS

 Perquè hi ha silencis que valen més que mil paraules.

Perquè hi ha vegades que un silenci val més que mil paraules. Perquè hi ha vegades que els silencis pesen més que les pròpies paraules. Perquè hi ha vegades que un silenci omple més que qualsevol paraula que es pugui dir, però també hi ha vegades que un silenci fa més mal que qualsevol paraula malsonant que et diguin.

Avui us vull parlar d’allò que no dic gairebé mai, dels pensaments que tinc, de les emocions que sento (i de les que no soc capaç de sentir), dels somriures que m’arrenquen certs moments (de les llàgrimes conseqüents a vegades).

Mentre faig aquesta reflexió estic escoltant Màtria de la Gemma Humet i la cançó que estic escoltant ara mateix descriu perfectament com estic avui, com em sento, quin és el meu estat d’ànim... En resum, sabeu aquella sensació de què hi ha una cançó per a cada moment? Doncs crec que ara mateix aquest disc em defineix bastant, no només per la lletra (que també), sinó pel meu descontrol interior.

Ara mateix estic en un moment de descontrol total de la meva vida, no tinc gens clar el motiu que tinc per seguir endavant però al mateix temps tinc clar que no soc capaç de desistir dels meus objectius perquè s’han convertit en els meus somnis i vull assolir-los. Perquè aquesta sensació pot durar hores, dies, setmanes... I espero que no passi d’un parell de setmanes, pel meu bé i per la meva salut (tan física com mental); perquè m’he de curar en salut i no vull fer res que em perjudiqui, vull centrar-me en allò que em toca (treure’m el curs i estudiar al màxim) perquè així podré dedicar el temps lliure a altres coses. Perquè ara mateix estic en un moment de voler engegar tots els meus projectes, de llançar-los per terra, de baixar dels núvols i deixar de viure aquest somni que estic vivint (la carrera, les amistats...), perquè al mateix temps estic vivint un malson (la pandèmia) i vull despertar però alhora em fa por despertar-me i encarar-me a les meves pors.

Perquè, ho admeto, soc molt poruga i callo molt per no ferir a la resta... Però la conseqüència és molt pitjor: em faig mal a mi mateixa. Perquè les meves frases no tenen vocals, tenen silencis allà on no soc capaç d’articular paraula, allà on el plor substitueix la veu, allà on les paraules substitueixen els sentiments, allà on les vocals no són capaces de trobar moment per sortir i pronunciar-se... Perquè, ho admeto, hi ha dies en què necessito sentir-me compresa, necessito sentir-me estimada, escoltada, abraçada, compresa... Que de vegades és molt difícil, ho sé, perquè hi ha dies que ni jo mateixa m’entenc, ni jo mateixa sé què em passa, ni jo mateixa sé què vull... Perquè, ho admeto, hi ha dies que no vull aixecar-me del llit, hi ha dies que voldria ser una ombra per passar desapercebuda i no fer gens de soroll, però hi ha d’altres que voldria fer tot el soroll del món per fer-me notar i fer saber que em passa alguna cosa.

Però no vull explicar els meus maldecaps (no acabaria mai), sinó que vull deixar plasmat que hi ha vegades que un silenci és més útil que qualsevol paraula; que hi ha vegades que els silencis omplen més que qualsevol frase; que de vegades els silencis fan més companyia que els sons.

 

Quan no sapigueu què dir, no digueu res, de vegades un silenci val més que mil paraules.