SILENCIS

Arribo a la desena engruna de la novel·la!!

Avui una de les darreres cartes des de casa.

Avui trencaré tots aquells silencis que porto acumulant anys, que porto guardant a la motxilla amb la que sempre em veus, en aquella motxilla on hi vaig encabir tota una vida per marxar de casa i arrecerar-me de les bombes i la metralla. Unes bombes que només fan que obrir ferides i encobrir silencis; unes bombes que només fan que ocultar missatges i amagar llàgrimes... unes bombes que no ens permeten veure’ns ni anar a l’escola a gaudir...

Penso que aquesta serà una de les darreres cartes que t’escrigui des de casa, perquè marxarem aviat, perquè tot això no es pot suportar, perquè tot el què ens passa és un horror. Espero anar a millor. M’agradaria anar en busca d’un futur millor, però amb la teva companyia... M’agradaria cridar als quatre vents que n’estic fart... fart de tota aquesta situació, fart de no poder-me expressar, fart de que m’estronquin la infància, fart de no poder-te estimar, fart de no poder fer una vida com qualsevol altra criatura en un país calmat...

Tinc por, tinc molta por. Soc molt poruc i em sap greu. Em fa por no veure’ns més i haver de tallar tot contacte. Em fa por no poder-te seguir estimant i no poder-t’ho dir mai... no seré capaç de callar més temps, així que un dia d’aquests petaré i cridaré als quatre vents que t’estimo, i que sàpigues que t’estimo molt. A més a més avui, que és un dia especial... Avui faig deu anys, però no vull celebrar res, penso que no estem en condicions de celebrar res de res amb la situació; però al mateix temps vull celebrar-ho amb tu perquè serà un dels darrers aniversaris que celebri a casa.

Espero poder-ho dir ben aviat, espero poder seguir estimant. Espero aprendre a fer-ho bé i espero no equivocar-me, o si més no saber esmenar les errades. Espero poder seguir sent el teu confident... posar-me vermell i dir-te que és pel fred o per la calor de l’estació en la què estem, (malgrat jo sàpiga que no, que és per la teva presència. Malgrat sàpiga que la teva presència em fa enrojolar fins l’arrel dels cabells i em faci suar i no aclucar els ulls). Malgrat sàpiga que mentre estic fent lliscar els dits sobre les tecles sobre el piano i saber que estàs a l’altra banda escoltant amb l’orella enganxada a la paret, o simplement acompanyant-te fent música i omplint l’espai que ens separa: aquells metres que separen la teva habitació de la meva, aquella distància que potser no arriba ni a un metre però que a mi em sembla un abisme gegantí.

Avui poso fi a aquells silencis que porten pesant com una llosa feixuga des de fa anys... Perquè sí, perquè fa anys que estic callant aspectes de la meva vida (sentimental sobretot) per por a un possible rebuig; però que avui ja dic PROU!!, ja no callaré res més. Ara ho cridaré als quatre vents i, si cal, t’ho diré algun dia al parc (bé, i si el fet de tenir-te a prop em permet articular paraula).

 

Gràcies bonica, ets molt especial i em sento molt i molt afortunat.

Et prometo que ens trobarem aviat (i saps que quan se’m posa una cosa entre cella i cella es compleix).

 

Et trobo a faltar petita.

Una abraçada allà on siguis.

 

Ahmed