(AUTO)ESTIMA

Perquè és l'arma més poderosa i alhora la que més et farà créixer.

Perquè la vida és un viatge en tren, però al mateix temps és un viatge a través de les novel·les que llegim, de les pel·lícules que veiem, de les nostres il·lusions, dels nostres somnis... Avui m’agradaria reflexionar sobre quina és l’essència de la vida (cadascuna tindrem la nostra essència i està súper bé, però m’agradaria parlar-vos de l’essència de la meva vida).

Des que vaig començar a fer aquest blog de reflexions, fa més de set mesos, en concret set mesos i tres dies, m’he adonat que el fet de reflexionar sobre algun tema em fa créixer com a persona i em fa establir vincles amb persones que no em pensava que arribaria a conèixer mai.

Avui m’agradaria parlar-vos d’un vers conegut de la literatura catalana, d’un poeta anomenat J.V. Foix... el vers és el següent: ‘és quan dormo que hi veig clar’, i per què aquest interès amb un vers de la literatura? Doncs perquè l’altre dia mirant xarxes socials vaig veure una publicació on citaven aquest vers i m’ha vingut de gust parlar-ne, així com també em ve de gust parlar-vos de somnis i il·lusions, d’aspectes que veig més clars quan estic adormida que quan estic desperta.

Perquè reflexionant aquests dies que no tinc classes perquè m’estic preparant per exàmens, perquè arran d’aquest vers he recordat moments de l’any passat que m’agradaria oblidar però que em costa tancar ferida, encara supura després d’any i mig... però com em diuen sempre, i com he après a fer de filosofia de vida: temps al temps, que el temps ho cura gairebé tot.

Perquè des d’aquesta entrada vull donar les gràcies a aquelles que m’heu ajudat a llegir la vida de la millor manera possible, a les que, malgrat tot, heu estat allà dia rere dia, contesta rere contesta, plor rere plor, rialla rere rialla... que, en definitiva, heu estat sempre allà.

Gràcies a la família, a les amigues, a les companyes... gràcies a aquelles que m’heu acceptat des del primer moment i amb tot el que comporta. Gràcies per haver-me fet veure que soc capaç d’estimar-me i que no he de tenir ningú al costat per ser feliç. Gràcies per fer-me veure que soc forta malgrat tot, malgrat les mil bufetades que m’ha donat la vida, he seguit allà dempeus. Gràcies a totes vosaltres... per les nits de conversa, o les tardes, o el simple missatge per saber com estic i com estic portant aquests dies, per fer-me saber que formem part del mateix castell i que, sense mi, cauria. Per fer-me saber que formem part del mateix vaixell i que, sense mi, no arribaria a port. Per fer-me saber que soc important per moltes de vosaltres, però que ho he de ser per mi mateixa. Que m’he d’aprendre a estimar i que la meva autoestima està pels núvols i no al metro.

 

Gràcies a totes, de debò. I gràcies Irene per fer-m’ho veure a través de l’art i d’una simple conversa.

Estimem(-nos) i (auto)cuidem(-nos).

La sororitat per endavant.

Foto de Refugiar-te poesia