🎨 COLORS 🎨

Pigments, tonalitats, gammes cromàtiques... però alhora monotonia i monocromatisme.

Avui m’agradaria reflexionar sobre els colors, aquells pigments que ens permeten posar una mica de vida al nostre entorn... però, què passa quan no els podem gaudir o quan sempre són de la mateixa gamma cromàtica?

Què passa quan ens falta el sentit de la vista, o quan tenim daltonisme, o quan estem cada dia al mateix lloc i mirem cap al cel enterbolit i gris? Doncs que ens acabem acostumant a aquestes gammes cromàtiques i que, quan hi ha un canvi, ens sobta.

Imagineu per un moment que heu nascut en una banda del món on no hi toca gairebé mai el sol, on el cel sempre està enteranyinat amb núvols que no deixen que els rajos traspassin i ens escalfin la pell... però que un dia d’hivern gèlid aquests núvols desapareixen i ens permeten mirar cap a dalt i escalfar-nos la cara amb la llum del sol. Quina seria la vostra sensació? Quin color tindria l’escalfor? Potser groc del Sol, no?

O imagineu una altra situació també en un lloc que no sigui casa vostra. Imagineu que esteu en un dingui travessant el mar, un mar embravit amb onades de deu metres, amb el soroll de les onades i compartint barqueta amb cinquanta persones més... amb els peus a l’aigua, glaçats, sense sabates, sense mitjons... La por, en aquests casos tindria color negre o de tonalitat fosca, i l’esperança seria com els rajos de sol que albiren un nou dia... reconfortant, però alhora incerta.

O potser, fins i tot, el cel enteranyinat i enterbolit dia rere dia, amb apatia, sense rutina, sense motivació, sense horaris, sense ningú al costat... només poques hores per evadir-te d’una realitat que sembla anacrònica, d’una realitat que sembla treta del pitjor malson que viu la humanitat i que ja va viure fa anys. Ja diuen que la vida és un cicle que es repeteix, i que l’espècie humana és l’única que ensopega una vegada i una altra amb la mateixa pedra. Espero algun dia poder dir que tenim cura de la humanitat i del planeta en què vivim, perquè si seguim així ens ho tornarà i ens expulsarà tan ràpid del planeta que ens en penedirem de no haver-lo cuidat abans.

Perquè si més no tots els colors fan companyia en algun moment de la nostra vida... el vermell que ens acompanya sempre amb la sang que ens corre per les venes des que naixem fins que el nostre alè arriba al final del seu trajecte. Perquè després tenim el verd esperança, que ens fa companyia en els moments més simples i alhora més complexos de la nostra història, ens fa aferrar-nos a un bri d’esperança com qui s’aferra a un bri d’herba, fràgil però segur.

També tenim el color negre, la por, la ràbia, la desesperació... on no volem anar o on aniríem en darrera instància. O el gris del cel, que un dia pot estar bé, però quan es converteix en un cicle ens pot acabar avorrint. Llevar-te cada dia i veure el cel gris, o no veure res perquè no tens aquest sentit, pot arribar a ser molt depriment. Però llavors hem de recuperar el color verd i reobrir l’esperança que tenim aferrada entre les dents i no volem deixar anar.

 

Perquè diuen que els colors principals són els de l’Arc de Sant Martí, però hi ha milers de tonalitats i colors ocults entre aquelles tonalitats més senzilles i rutinàries. Descobrim-los i incorporem-los a la paleta per poder pintar el llenç que conformarà la nostra vida.