(DES)CONNEXIÓ

 Dies de (des)connexió amb una mateixa.

Avui m’agradaria parlar-vos de la (des)connexió amb una mateixa, de les coses que ens privem i que després ens en penedim. Avui m’agradaria parlar-vos de quins mètodes tinc per connectar amb mi mateixa i quins mètodes tinc per desconnectar del món que m’envolta.

Tinc diversos mètodes però es podrien aplicar a les dues bandes... per connectar amb mi mateixa em va molt bé estar sola i centrada en alguna activitat que m’agradi i em faci reflexionar, com per exemple escriure aquestes reflexions que veieu periòdicament, o gairebé cada dia, a les vostres pantalles; o bé fer novel·la, o estudiar... però per l’altra banda he d’aprendre a estar sola, sense fer res i saber desconnectar de tot i de tothom.

M’agradaria ser capaç de desconnectar del món per entendre’m a mi mateixa, o deixar per uns moments d’intentar entendre al món i centrar-me a entendre què passa dins meu, què passa pel meu cap, pel meu cor, per la meva ment i què vull transmetre amb tot això. M’agradaria ser capaç de mesurar les paraules quan les dic, o d’esborrar allò que vaig dir en el seu dia i no va ser encertat. M’agradaria poder tornar enrere en el temps i esmenar aquells moments en què no ho vaig fer bé. M’agradaria perdonar-me a mi mateixa.

Avui faig un retrocés al passat i li dic a l’Aina de fa un any que no passa res, que totes ens equivoquem en el nostre dia a dia i que equivocar-se forma part de la nostra vida, i que de les errades se n’aprèn. Que aquest aprenentatge no l’ensenyen a cap Facultat, ni a cap escola, sinó que és un aprenentatge que ens proporciona el temps i les experiències viscudes. Avui li dic a l’Aina de fa un any que no val la pena passar nervis per alguna cosa que no sabem com anirà, i que no cal desesperar-se per coses que no podem canviar: està bé tenir somnis, i voler-los complir, però sense atabalar-nos massa.

Avui li demano perdó a l’Aina de fa un any: ho sento per no haver-te fet cas, per no haver-te escoltat, per no haver atès les teves cridòries internes de socors, per haver passat de tot el que em demanava el cos. Per haver agafat tard les regnes de la meva vida i haver perdut autoestima mentre ho feia. Perquè equivocar-se és sa, i no passa res; perquè li demano disculpes perquè no vaig estar atenta ni per ella quan més ho va necessitar. Vaig fer cas als impulsos que em venien de fora, però al més important el vaig passar totalment per alt, em vaig descuidar de mi mateixa.

I demano perdó a totes aquelles persones que he fet mal en els darrers mesos des que va aparèixer aquest blog: família i amigues. Perdoneu, perquè pretenia ser terapèutic i ha resultat ser un caos increïble.

 

Avui (des)connecto amb mi i de mi mateixa.