⚓LLEVANT ÀNCORES ⚓
Llevaré les àncores de la meva vida.
Avui he decidit que ja no m’ancoraré
més als records, que deixaré lliure la llosa que m’oprimia i que no em deixava
ser jo mateixa, que per fi m’alliberaré de les cadenes que m’oprimien i m’encadenaven
al meu passat, que em feien tenir nits de dormir però no descansar.
Fent teràpia a través de l’escriptura,
fent catarsi i alliberant-me de les cadenes, he descobert que hi ha un món fora
de les quatre parets de casa, que hi ha un món i que és tan o més complert que
el que llegeixo a les novel·les, que és tan o més complert que el que em
mostren a través de les cançons que escolto, que m’imagino als somnis. Perquè gràcies
a l’escriptura he trobat una via per canalitzar les emocions i els pensaments.
Perquè, gràcies a l’escriptura, soc
capaç d’expressar allò que no soc capaç de verbalitzar i soc capaç d’entendre-us
millor. Les meves diferències queden en un no-res gràcies a l’escriptura, l’alexitímia
queda en un nivell molt i molt baix, però, per contra, les ganes de plasmar els
meus sentiments i els meus pensaments es queden als nivells dels núvols. Dues
cares de la mateixa situació.
Avui m’agradaria dir que les ombres de
la cova de fa uns mesos han desaparegut, però no seria cert. Avui m’agradaria
dir que em puc enfilar a aquell castell tan i tan complex. Avui m’agradaria dir
que he après a lluitar envers les meves pors, que he après a espantar els
fantasmes que m’assetjaven a la nit mentre no hi havia manera d’aclucar els
ulls.
Perquè avui recordo aquell somni que tan
i tan m’està costant d’abastar, però que fent de formigueta acabaré assolint;
tot al seu temps. Perquè hi ha vegades que no assoleixo els meus somnis, i no
passa res; perquè hi ha vegades que no puc donar el màxim de mi i no passa res,
també és lícit.
Perquè hi ha vegades que pensant tant
em faig mal, però també descobreixo aspectes de la meva vida interior que
desconeixia, perquè faig introspecció dins meu i em va molt bé, perquè em mig
obligo a analitzar què em passa i si no estic bé intentar trobar una solució...
de vegades em serveix i de vegades em faig més mal, però penso que és el que
deia ahir, s’ha de supurar per poder cosir i tancar. Sé que fa mal, i molt; sé
que ploraré durant el trajecte, però també sé que acabaré sent més forta del
que ho soc ara. Perquè renaixeré sent una Aina totalment nova.
És cert que posaré el dit a la nafra,
però les ferides han de supurar per cicatritzar i que quedin com un record, de
vegades amarg, de vegades bonic. El procés de recuperació serà llarg i dur,
però no impossible.
Ho acabaré fent, i si tinc suports com
els que he tingut fins ara el camí serà molt més fàcil.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada