METAMORFOSI

 Avui soc una papallona.

Hi ha gent que ens importa més que altra, per què? Per què hi ha gent que ens interessa més o que tenim més punts en comú? Per què els vincles s’afebleixen fins al punt que en un moment determinat es trenquen per sempre sense possibilitat de retrocés? Per què hi ha vegades que la vida ens juga males passades sense avisar i d’altres ens va avisant poc a poc? Per què hi ha vegades que no fem ni cas a aquestes advertències i després ens sorprenem quan acaba passant el què estava previst passar?

Soc una noia que li fa por les errades, que tinc una inseguretat enorme i que, a causa de les males passades que he viscut amb gairebé dinou anys, em fa veure la vida amb escepticisme (potser més del necessari i tot). A causa de diversos factors aliens a mi em sembla que tothom alguna vegada em fa burla i em burxa; hi ha moltes vegades que em sento incompresa i ni buscant refugi dins meu m’entenc. Hi ha vegades que no m’entén ningú i ni jo mateixa em puc arribar a entendre perquè no sé què em passa. Hi ha vegades en què, a causa de la meva inseguretat, em costa prendre la decisió més senzilla del món. Hi ha vegades que, per contra, em llanço a la piscina sense saber nedar i començo a fer braçades per evitar ofegar-me, però inevitablement m’acabo ofegant perquè la decisió és massa complexa.

Al llarg del darrer any he après que la gent no és el què sembla en un principi, que jo mateixa no soc com em mostro a la resta, que hi ha capes i capes d’inseguretat que em fan construir-me una cuirassa que només es trenca davant de la gent que tinc molta, però molta, confiança... o de vegades ni això. De vegades aquesta cuirassa es queda instaurada dins meu i no em permet ser jo mateixa per molt que ho intenti. I em fa ràbia, molta ràbia.

Al llarg del darrer any m’he après a valorar a causa de la indiferència de la resta, he après que només em tindré a mi mateixa per sempre, que ningú m’ha de dirigir la vida. He après que, una vegada em cremo, no vull acostar-me més al foc. He après que una vegada rellisco amb el gel, he d’anar amb peus de plom per no tornar-ho a fer. He après que no sempre tot és tan senzill com sembla en un principi.

Aquest any he après a alçar el vol i volar. He après a fer balanç i escoltar-me més. He après a valorar allò que vull, a fer valer la meva opinió, a somriure davant la vida...

Aquest any pot haver estat un desastre, us ho ben asseguro, però m’ha fet veure que l’Aina de fa un any i la que està escrivint aquesta reflexió (o la que va començar a fer aquest blog fa nou mesos i la d’avui) no s’assemblen en res. Perquè la gent madura, es fa gran, canviem, creixem... ens trenquem, ens reconstruïm, ens esquerdem... podem fer mil metamorfosis al llarg d’un simple any de la nostra vida, però hi ha vegades que la metamorfosi més senzilla és aquella que més costa de fer.