RECORDS

 Records agradables, sincers, acompanyats de llàgrimes...

Avui penso en tu, en aquella companya de jocs infantils; en tu, aquella amiga que em va oferir la mà per no caure; en tu, aquella persona especial que em va destrossar la vida i, en conseqüència, la meva autoestima...

Ara que s’acaba l’any faig balanç, falten dos dies per acabar aquest any horrible, aquest any que millor oblidar, aquest any que tants maldecaps m’ha portat, un any que m’ha fet aprendre a base de patacades. Però que al mateix temps m’ha portat aprenentatges i coses positives.

Les que em coneixeu sabeu que tendeixo a marxar cap a les coses negatives, però que ara, gràcies a amistats boniques de la carrera, he après a mirar les situacions amb altres ulls; perquè he après a controlar nervis i malsons gràcies a altres mirades. Perquè he après a relativitzar les coses gràcies a converses profundes. Perquè, a vegades, em sento espectadora d’aquest viatge en tren en comptes de ser-ne la protagonista; però poc a poc em vaig escoltant i estimant més.

Perquè, com bé dic, tot procés porta el seu temps, i la reconstrucció d’una mateixa no és pas fàcil, així com l’acceptació. Són processos llargs, complexos, dolorosos, però que tard o d’hora s’acaben fent i acabem amb el cap ben alt i coneixent-nos més a nosaltres mateixes, tan per dins com per fora. Superem les nostres pors, aprenem de les errades, superem els obstacles que ens bloquegen el camí cap als nostres objectius, i coronem els castells que conformen els nostres objectius.

Somriem a la vida, somriem a les experiències que ens han fet ser tal com som, plorem d’alegria i recollim l’aprenentatge de la vida. Somriem i ens sentim espectadores del nostre propi llargmetratge, ens sentim protagonistes d’aquesta història que anem construint poc a poc, pas a pas, revolt a revolt.

Perquè hi ha vegades que ens podem pensar que estem als núvols de cotó fluix, i més ara que no podem viatjar. Podem pensar que mentre duren certs aspectes de la nostra vida estem volant pels núvols, però després, quan baixem a tocar de peus a terra, ens n’adonem que no hem d’estar pels núvols, sinó tocar de peus a terra i sentir que les nostres arrels fan la seva funció de mantenir-nos amb els peus tocant terra ferma.

Cada vegada que hi penso me n’adono que soc afortunada, cada vegada que hi penso em dic que tinc una vida mitjanament fàcil, mitjanament acomodada; malgrat que hagi passat per moments molt i molt difícils.