SENZILLESA

Perquè avui us vull parlar de la senzillesa que ens proporciona estar còmodes. 

La vida és un laberint amb molts revolts, amb moltes dreceres, amb camins sense sortida i sense possibilitat de retrocés. La vida és un camí ple d’aventures, però alhora ple d’incerteses. La vida és aquell lapse de temps en què saps què ha passat però no saps què passarà; és aquell lapse de temps finit i preciós que es pot capgirar en un segon i canviar-ho tot.

La vida depèn d’on hagis nascut pot ser molt senzilla perquè ho tens tot al teu abast, però també pot ser molt complicada perquè no tens res al teu abast i t’has de buscar la vida per poder sobreviure.

Perquè es pot donar la possibilitat que hagis hagut d’abandonar els teus somnis perquè se t’han fet miques i t’han desfet. Que hagis hagut de deixar-ho tot enrere i haver-te enfrontat a un destí que no saps què et depararà... potser és millor, potser és pitjor que abans; no ho pots saber fins que no et llances a buscar-lo. Però també penso que si et llances en busca d’un futur millor perquè el que has viscut fins ara, per molt petita que sigui la diferència, veuràs que és millor.

Perquè pot ser que tot el que hagis viscut hagi estat un malson i que no hagis hagut d’entrar mai en aquest laberint que t’esmicola els somnis; perquè és possible que encara siguis una criatura en un país lliure i estiguis jugant al parc; perquè és possible que a casa teva no hi falti de res i t’acceptin... però també és possible que estiguis immersa en el pitjor malson de la teva vida i no sàpigues com despertar-te, que portis moltes nits vivint aquest malson i vulguis despertar però no sàpigues com fer-ho. No pateixis que algun dia es podrà, després de la tempesta arriba la calma, alguna escletxa de llum hi ha d’haver per força.

Perquè pot ser que jo hagi nascut en una banda del planeta i tu en una altra, i només per aquesta diferència geogràfica ja ens hagi marcat la vida per sempre. Potser que ja ens hagi condicionat la vida i ens hagi fet ser més valentes del que ho som en realitat. Potser que gràcies a tu els meus ulls hagin girat la vista i s’hagin fixat en una realitat que m’era totalment aliena fins fa uns anys...

És possible que les mil vexacions que heu hagut de passar fins ser on sou (un camp de mala mort amb nivells d’higiene zero i mil malalties), un camp a la frontera més mortífera del planeta, on us heu hagut de jugar la vida; i on no teniu dret a les coses més senzilles i més bàsiques d’aquesta vida: higiene i educació bàsica... perquè quan m’ho expliquen em faig creus de què encara, al segle XXI, hi hagi indrets que vulneren els drets humans d’aquesta manera. Perquè per a mi una cosa senzilla seria tenir casa i menjar, però hi ha persones que no tenen ni això, i malgrat tot són molt més felices.

 

Resiliència pura? Ja us dic jo que sí.

 

Gràcies.