ASSOLINT FITES

 Avui us parlo de fites, d'una història i d'un somni.

Avui recordo aquella mirada que ens fèiem a la classe de primera hora dels dijous. Avui recordo l’atac de riure que em va entrar quan ens vam retrobar per uns instants al lloc més idíl·lic del món. Avui recordo aquell dia que em vas treure els colors i vaig envermellir de vergonya. Però també recordo aquell moment precís en què vam començar a parlar quan no teníem res més que unes pedres a les mans, que teníem les mans ben buides perquè no ens quedava res. Recordo el moment precís, i preciós, que em vaig alliberar de les cadenes i et vaig dir que t’estimava; aquell dia gèlid del mes de febrer quan ens vam veure per darrera vegada en molt de temps.

Tu havies volgut perseguir el teu somni de ser cantant i jo volia perseguir el meu somni de ser escriptora; tu passaves hores i hores assajant, traspassant les parets amb la teva veu, mentre que jo em passava hores i hores entre llibres i llibretes apuntant aspectes per poder crear la primera novel·la de la meva vida. Avui recordo que, quatre anys més tard, em vas trucar dient que ja havies acabat la carrera i et disposaves a saltar al món professional que tan t’havia agradat de petita; i jo et comentava que jo tenia en procés el meu somni de publicar una novel·la.

Recordo que vam quedar una tarda per a fer un cafè i que vam estar parlant fins tard. Vam anar a fer una volta i vam acabar anant a casa teva a rememorar temps que ens semblaven molt llunyans, però en realitat no feia tant que els havíem deixat enrere (feia uns quatre anys). Però sí que és cert que en aquest lapse de temps ens havia canviat la vida... Tu havies acabat la carrera i estves buscant feina, i jo havia acabat la carrera i havia fet realitat el meu somni de poder anar als camps de refugiades, on havia conegut la Salam; una refugiada siriana que m’havia fet veure la cara humana del planeta.

Aquella trobada va durar hores i hores, fins que em va arribar un missatge que em deia que havia de marxar a treballar a l’editorial perquè em tocava el torn de matí a primera hora. Així que vaig marxar amb el regust del cafè baixant per la gola i sense dormir perquè havíem estat tota la nit parlant, amb unes ulleres de campionat i amb mal d’ossos. Vaig marxar de casa teva a les sis del matí i em vaig entaforar al trànsit de Barcelona, a fer el trajecte fins a l’editorial, però abans vaig passar per casa a vestir-me per anar a treballar i a arreglar-me una mica.

Mentre anava cap a la feina vaig rebre un missatge no desitjat que em va fer regirar l’estómac i treure el poc que havia ingerit aquell matí. Vaig estar tot el dia amb la panxa regirada, però convençuda que acabaria aquella jornada amb una altra edició complerta, em faltava molt poc per poder acabar de maquetar la novel·la!!

 

Mesos més tard vaig publicar la meva primera novel·la i et vaig avisar, vam estar parlant més enllà de la presentació i em vas deixar caure que m’estimaves.

 

Em vas desquadrar tots els plans, perquè vaig descobrir que jo també.

Vaig descobrir que eres la casa que de petita havia cregut perdre.