VIATGES PERILLOSOS

Viatges que són reals, viatges que passen dia rere dia no tan lluny de nosaltres.

«Tinc por, tinc molta por. Potser aquesta és la darrera vegada que t’escric, potser és la darrera vegada que soc capaç de deixar constància de què passa al meu voltant».

Missatges de por, de desconcert, d’angoixa... missatges de desesperació són els milers que reben les famílies que es queden en territori ocupat, en territori rebel, en territori vulnerat. Missatges com aquests són els que envien les que viatgen a través de màfies o amb contrabandistes dins d’un camió.

La travessia que vas haver de fer per mar és una petita part del viatge que t’espera d’ara en endavant. Ara estàs en una barqueta de fusta i plàstic, amb els peus a l’aigua, amb el teu telèfon sota la roba per evitar que es mulli. No tens rellotge, no saps quina hora és, no notes els peus perquè els tens glaçats... I tens por, molta por. De sobte, després de dies a la deriva, veus una llanxa com la teva on venen dues persones que us fan senyals amb les mans, i us diuen que esteu a Europa. Comences a tremolar, si allò és Europa no vols saber res, si allò és Europa millor tornar a casa. Però passes a la barca dels socorristes, i comences a plorar però a diferència de les teves companyes de barca no reses, sinó que parles amb els socorristes, i arribes a un vaixell gran. Amb menjar calent. T’ofereixen un plat d’alguna cosa que sembla sopa, però està calent i t’ho empasses d’una glopada deixant que l’escalfor et cremi la gola, i treus el telèfon. Fas un missatge a la família dient que estàs bé.

I passen els dies en aquella embarcació, et fan baixar, i et transfereixen a un camp. I ves a saber si sortiràs viva d’allà, o si sortiràs sencera; perquè tens vulnerats els teus drets, les teves llibertats més bàsiques una vegada poses un peu al camp. Llibertats que es veuen anul·lades només podent sortir una hora al dia del camp, només menjant poc i en males condicions; dormint en tendes enormes amb companyia de desconegudes, sense intimitat, amb por, amb desconfiança... I de sobte, mentre estàs anant a buscar aigua et crida un guàrdia, tu t’acostes amb bona fe i ell et diu que si li dones el que vol et treu del camp que no li costa res, que és només obrir una tanca i tens llibertat.

Tu, confiada, li fas cas; però no saps què vol. Ell et comença a furgar la roba, i traspassa les teves fronteres més íntimes; tu plores, gemegues i vols cridar, però ell et tapa la boca i no et deixa moure. Penses que la teva vida s’acaba perquè no tens forces i el guàrdia et somriu dient que ho fa pel teu bé. I et deixa estar. Tu tens el cos adolorit, et fa mal tot, però no ets conscient que acaben de violar, una vegada més, els teus drets. I t’acaben de violar. Però vas cap a la tenda a agafar les poques pertinences que tens i vas cap a la tanca per marxar. I et diuen que no pots marxar perquè no tens papers de sol·licitud d’asil. Te’n tornes a la tenda i fas el cor fort. Sospires. I t’escapes del camp al cap de tres dies.

Arribes a la frontera i comences a caminar, a córrer sense mirar enrere; i passa un any fins que et retornen al camp i el cicle comença altra vegada. El mateix. Vulneració de drets, vulneració de llibertats, i el mateix guàrdia; que et mira amb cara de desig, de voler-te tornar a fer mal.

Així dos anys.

No pots més, i t’acabes llançant al mar que hi ha al costat del camp, que està envoltat d’aigua perquè estàs en una illa grega. I acabes agafant una hipotèrmia. Et recullen amb un vaixell i torna a començar el cicle.

Així un any més. Però tu demanes que no et baixin del vaixell, que tens por. I et llances per la coberta. Xoques amb l’àncora i et fas mal, i et tornen a pujar al vaixell, però no en baixes fins al cap de tres mesos.