PETARDS INTERIORS

Estic fregant límits, i em conec. No vull petar però sé que no em quedarà un altre remei per començar de nou. 

No puc més, perquè em conec i d’aquí poc petaré. M’estic cremant per dins i m’he de cuidar. La meva salut va abans que qualsevol persona, i em sap greu però és així.

Una persona molt estimada un dia em va dir que si no em cuidava a mi mateixa com pretenia ajudar i cuidar a la resta... en aquell moment, com sempre, m’ho vaig agafar a la defensiva i vaig saltar, però ara, vist amb la perspectiva que em proporciona el temps i mirat pel prisma de la coherència, penso que no ho va poder encertar més. Savi pou de coneixements, que de vegades em coneix més que jo mateixa...

Ahir a la tarda vaig tenir un d’aquells episodis que me’n penedeixo d’haver tingut (un més a la llista, que no para de créixer), però parlant amb persones que em fan somriure vaig saber trobar-li la part positiva a  tot... (ja sabeu qui sou, i us ho agraeixo molt. Potser fa molt que parlem, potser fa mesos, potser fa setmanes, potser fa dies... no ho sé, no ho recordo, però sé que esteu allà sempre).

Sabeu que per a mi escriure és teràpia (si no aquest blog no existiria), sabeu que l’escriptura és una manera de trobar un espai per a mi mateixa i per (des)connectar amb el meu entorn, sabeu que m’expresso millor escrivint que no pas amb paraules dites, però temps al temps perquè vaig trobant mètodes que em van millor, que són com (auto)teràpia...

Perquè potser ens vam conèixer un dia de casualitat mentre estàvem gaudint d’algun acte, o potser ens hem conegut en una competició ja fa uns anys, o potser no ens hem conegut encara però parlem molt. Potser ens vam conèixer en una classe súper avorrida, o en una altra molt entretinguda i que em va fer acabar d’enamorar-me de tot... potser ens vam conèixer en un moment en el qual necessitava ajuda i me la vas brindar sense ni tan sols saber quina cara feia... I potser aquesta ajuda s’ha anat transformant en vincle i el vincle en confiança... Així que merci a totes!!

Aquesta entrada pot anar per molta gent, així com no anar cap a ningú i ser una necessitat imperiosa de posar en ordre tot el desordre i temperar el cos perquè si no un dia explotaré i no ho vull pas, però vull saber que si un dia passa estareu allà, com sempre. Vull saber que hi haurà un dia en què tot esclatarà (perquè algun dia arribarà, no ens enganyem) i saber que tindreu unes paraules amables serà el millor consol del món.

Una vegada més, gràcies per estar amb mi en els moments més crítics, sigui via xarxes, via telefònica, via telemàtica... sigui la via que sigui, però hi sou. I només us puc dir gràcies una vegada i una altra.

Perquè hi ha vegades que va bé engegar-ho tot a rodar i apagar motors per començar de nou i amb energies renovades.