AMOR, AMISTAT, CONFIDÈNCIES?

Amistat, amor, parella, família? Tot això està molt bé (i és important), però no oblidis que el més important d'aquesta vida ets TU.

Què seríeu capaces de fer per una amiga? I per una parella? Seríeu capaces de fer bogeries, de mentir a la família, de perdre amistats per ximpleries i picabaralles inútils?

Jo no sé de què seria capaç, suposo que depèn de la situació, suposo que dependria de molts factors externs i interns... I si de sobte talleu el vincle per factors externs però no voleu perdre a la persona? Com us prendríeu una traïció per part d'algú que mai us ha fallat i ara, de sobte, us enganya o us fa mal?

Són moltes preguntes que m'he plantejat al llarg del darrer any. Què seria capaç de fer per conservar una persona? Seria capaç de tot. Quan m'esforço per una persona faig por. Soc capaç de dir que m'arribo a obsessionar per assolir el benestar seu i m'oblido del meu propi (això MAI s'ha de fer! Primer sempre vosaltres, després la resta). 

Però és el que parlava l'altre dia amb una amiga, quan estem enamorades (o creiem  estar-ho) perdem el món de vista i ens pensem que la persona que 'ens fa feliç' ho és tot. Doncs perdoneu-me dir-vos que NO és així. Perquè potser aquella persona desapareix un dia pel motiu que sigui i us enfonseu, però recordeu que vosaltres sou l'única persona que estareu sempre allà (ni progenitors, ni amigues, ni família) només vosaltres. 

Però no vull entrar en temes que poden portar controvèrsia, vinc a expressar-me i no a donar la meva opinió (humil però sincera), no crec que vulgueu llegir un article d'opinió sinó saber què penso de tot plegat. 

Doncs bé, penso que primer som nosaltres i després ja vindrà qui hagi de venir, ja pujarà al tren qui hagi de pujar i en baixarà qui no estigui còmode. Perquè com porto dient a les reflexions de butxaca anteriors, la vida és això, un viatge en tren, i la vida és una única via amb desviacions; dins el teu tren pugen persones (amigues, família, conegudes...) i en baixen d’altres; però el pitjor de tot és que hi ha gent que no arriba a pujar mai però les acabem coneixent igualment d’una manera o una altra.

Perquè estimades lectores no es pot caure bé a tothom. 

No es pot caure bé a tothom, però podem intentar ser nosaltres mateixes, i a qui li agradi bé i a qui no el que dic sempre ‘tingues una porta ben a prop perquè marxaràs en breus de la meva vida. Si la cosa va millor ja tornaràs’. Tot i que no m’agrada fer fora a la gent, però hi ha circumstàncies a la vida que hem de fer unes accions que no ens agraden, hem de fer veure que portem les regnes de la nostra vida. Perquè no ho oblido, és la MEVA vida i soc jo qui et deixo entrar o no.

Moltes vegades m’he plantejat qui soc, moltes vegades m’he preguntat què faig en aquest món o què he fet per merèixer la vida que tinc. Milers de vegades m’he dit que soc afortunada de viure on visc, d’haver nascut en una part del món o una altra, de tenir el luxe (perquè no ens enganyem, és un luxe) de poder anar a la universitat, de no treballar si no ho vull, de vestir amb la roba que vull, de tenir menjar cada dia a taula... de tenir l’amor i l’estima d’aquelles persones que tinc a prop, que m’estimen i estimo.

Plantejeu-vos qui sou, què feu en aquest món i busqueu el vostre propòsit. Feu el que feu, però feu-ho amb seguretat i amor. És el millor que podeu donar a la societat. 

Sobretot en aquests dies cuideu(-vos) i estimeu(-vos). 

No deixeu que NINGÚ us talli les ales. Vam néixer amb veu per cridar, no? Doncs utilitzem-la. 

Com diu TRES VOLTES REBEL... 'La sororitat és curar-nos les ales les unes a les altres'. 

CUIDEU-VOS, SI US PLAU. US NECESSITEM A TOTES A PISTA

Perquè formem un bon castell, però hem de ser fortes. Ens retrobem ben aviat.

Perquè avui t'he perdut, i potser tornem a parlar (potser no), però el que tinc clar és que vull que formis part de la meva batalla, de la meva vida.

L'AMISTAT, UN VALOR INCALCULABLE

Atentament,