CAURE

Perquè caiem, però ens tornem a aixecar.

Perquè un dia anaves caminant per la muntanya i vas caure, et vas fer mal, et vas fer sang; però recordo que vas serrar les dents i vas seguir endavant. 

Perquè recordo que faltava poc per arribar a on dormiríem, anàvem amb les motxilles i les bambes de muntanya, disposades a passar uns dies a la natura, disposades a parlar, a cosir aquella ferida que s’havia fet al vincle; perquè recordo que era la nit més màgica de l’any (ja saps que m’agraden algunes dates), perquè recordo que, quan vas caure, em vas mirar als ulls i et vas posar a plorar. Jo em vaig trencar, mai t’havia vist plorar i no sabia què fer. 

Aquell plor em va omplir d’impotència, perquè em va recordar que t’estava perdent, em va fer recordar les vegades que jo vaig caure i tu estaves allà però no et vaig acceptar l’ajuda que m’oferies, et vaig rebutjar i vaig seguir amb el mal que em provocava la teva pèrdua; perquè t’estaves apagant i ens estàvem distanciant, perquè havíem organitzat aquesta petita excursió per parlar, per intentar ser les d’abans (aquelles noies que s’explicaven tot, que formaven un tot), però que per culpa de la falta de temps i d’estima ens havíem anat perdent l’una a l’altra. Ens intentavem comunicar amb senyals de fum enmig del desert, on també intentàvem buscar a la desesperada aigua, tan necessària per recuperar les forces… 

Però tornem al bosc i al teu plor… recordo que aquelles llàgrimes van tenir en mi l’efecte que crec que desitjaves, vaig deixar-ho tot i et vaig anar a buscar, vaig embenar-te el turmell amb el meu mocador, recordo que et vaig fer unes cures ràpides allà, al mig del bosc, i que em vas dir que ja no podies més, que desisties, que te’n tornaves cap a casa… em va saber molt greu, però malgrat tot jo et vaig esperonar, et vaig dir que podies!

No sé d’on vas treure forces, et vas aixecar del terra i vas mirar cap enrere per saber què t’havia fet entrebancar, no vas veure res… llavors jo vaig mirar i, amb els meus ulls d'àguila, vaig veure una branca que sobresortia però que estava coberta per fulles; llavors no sé si havies caigut o haives relliscat, però el cas era que t’havies fet mal i necessitaves ajuda… jo vaig buscar dins la motxilla alguna cosa que portés a la farmaciola per embenar-te el turmell, perquè el tenies inflat… vaig trobar una samarreta tècnica i un fulard del coll, vaig començar a embenar el peu i el turmell amb el fulard, i amb la samarreta te la vaig fer canviar perquè aquella estava tacada de sang…

Perquè vam arribar al refugi i vam avituallar-nos per descansar, tot i que vam decidir que dormiríem fent bivac i amb les estrelles que ens farien de llençol, perquè també teníem els sacs de dormir i les màrfegues, perquè portàvem una tenda de campanya però no la vam montar (ens donava massa feina i a més no feia fred), així que quan va arribar la nit vam estirar-nos al sac i ens vam quedar parlant fins que, quan ens vam adonar, ja era de matinada i s’escoltaven els udols dels llops… ens vam adormir unes hores, fins que va sortir el sol.

Vam recordar aquell festival que volíem anar, on tornaríem a veure el sol a ritme del nostre grup, esperàvem que amb la nostra cançó; i vam decidir anar a buscar un llac per anar a remullar-nos, ja que feia massa calor… ens va embriagar la nostàlgia, ens va recordar que aquell estiu tu estaries al poble i jo estaria al camp de treball (era el darrer any que podia anar, al següent aniria com a monitora), però potser aniria a fer un voluntariat (ja saps que era el meu somni)... no tenia ni idea… el futur era incert, tenia por de no tornar-te a veure, de caure una altra vegada en aquella depressió que m’agafava estiu rere estiu quan ja no ens vèiem. Però que un dia, de casualitat, vas aparèixer al poble i que em vas dir que t’havies mudat, que t’havies apuntat a la colla castellera i que havies d’anar a entrenar, que ja parlaríem (aquella conversa no va arribar mai). 

Perquè, per acabar, vull dir-te que aquella diada castellera a la què vam anar em va fer recordar que. mentre tu feies els teus castells amb la colla, i jo feia els meus amb la de la universitat, érem rivals… però que, fora del món casteller érem germanes, amigues, confidents…

Perquè, com es diu al món casteller, s’ha de fer pinya, i estic encantada de ser una part del pom de dalt, una part necessària del castell.