DESITJANT QUE TOT ACABI

Reflexió nova, avui no sé cap a qui va dirigida, ni si va cap a algú. Penso que avui he volgut posar ordre a què sento i què vull fer. 

Perquè avui et trobo a faltar, perquè soc idiota i t'he perdut per sempre.

Avui, com en els dies anteriors, et vull dir que et trobo a faltar, et vull dir que escoltar-te la veu em porta massa records i massa llàgrimes. M’agradaria dir-te que tot això anirà bé, que ens en sortirem, però no sé ni què passarà demà, així que imaginat que negre ho veig tot (el meu positivisme ha marxat per no tornar).

Estic desitjant que tot això acabi, de tornar-te a veure, de tornar-te a abraçar... de dir-te tot el que se’m queda pendent, tot el que no soc capaç de dir-te per por a perdre’t, per por a la teva reacció, perquè em fa por barallar-nos per ximpleries i deixar-nos de parlar. Perquè mai hem estat malament, però aquesta merda ens està distanciant, perquè aquesta merda ens està creant un abisme impossible de creuar i que cada vegada ens allunya més, que cada vegada em fa sentir pitjor i tenir nits més horribles on em faig mal, on ploro per ximpleries, per amors perduts, per estupideses, per coses banals.

Avui vinc a dir-te que malgrat tot el que ens ha tocat viure estic bé, malgrat les llàgrimes que has escoltat mentre parlàvem i em sincerava, et trobo a faltar; però que no canviï res, que els canvis ja vindran per ells sols, de moment seguim com abans perquè avancem a passes de gegant i això m’agrada, però alhora em fa por. Avui vinc a dir-te que t’enyoro, que recordo tot el que vas significar per a mi i que tinc por de què no torni a passar. Recordo aquell dia de març on et vaig explicar la meva vida, els meus sentiments; o aquell dia de gener que et vaig trucar sense saber ben bé perquè. Recordo aquell dia de novembre on vaig ser feliç, o aquell dia de setembre on ens vàrem conèixer. Recordo el magnífic dia de juny, o de juliol, o d’agost; recordo cada vegada amb menys detalls totes les vegades que t’he dit i et vaig dir que t’estimava. Recordo tantes coses, però alhora no aconsegueixo dibuixar un llenç complert, hi ha massa espais en blanc, hi ha massa coses difuminades... Em fa por tornar a cometre el mateix error de sempre, em fa por que em diguis que no.

Ho admeto, soc una persona poruga que va de valenta, però que en realitat soc feble i soc inútil per declarar què sento, no serveixo per a res. Avui he vingut a sincerar-me amb mi mateixa i a dir-me que jo puc amb tot, que puc amb el que em proposi malgrat no ho vegi, que puc riure, plorar, cridar... que puc i he de ser feliç estiguis o no a la meva vida. Perquè recordo aquell dia de setembre on ens vàrem conèixer, perquè recordo aquell maleït dia d’agost... perquè recordo tantíssimes coses i no sé ni a qui em dirigeixo... Perquè tinc un embolic al cap que no sé desfer.

Avui vinc a dir-me a mi mateixa que jo puc, que he d’alçar el puny enlaire i cridar, que vaig néixer amb veu i vot per dir-te que t’estimo i que m’estimo, per declarar-te que ets important. Per donar-te les gràcies, per escoltar-te riure, plorar, cridar... perquè la teva calma és la meva tempesta i perquè val la pena viure.

De vida només en tenim una, l’aprofitem?

Gràcies per tot, per ser el meu flotador en dies de tempesta, per ser el meu aire en dies de calor.