ET TROBO A FALTAR

Perquè avui m'he posat melangiosa, perquè avui trobo a faltar a molta gent... Aquesta publicació va cap a elles!

Crec que si et dic que et trobo a faltar no em creus, crec que ja has oblidat tot el que vas significar per a mi... penso que el que vam viure, i el que estem vivint, no ens ho tornarà ningú i que hem de decidir com volem que sigui la nostra vida... hem de portar les regnes i deixar les ximpleries que ens molesten a banda.

Et trobo a faltar, i més en aquests dies que ens ha tocat viure, que és impossible veure’t, que és impossible notar la teva presència perquè estàs lluny, perquè tu estàs a casa teva i jo soc a casa meva, perquè ens separen quilòmetres i un abisme que em fa por creuar.

Per què si ens trobem a faltar no ens ho diem? Penso que és important que la gent que estimes sàpiga que la trobes a faltar, penso que és important que la gent que en algun moment de la teva vida et marca sàpiga que penses en ella, que penses en tot allò que heu viscut i vau viure, que penses en què vols tornar a que tot sigui com abans, però que és impossible perquè no existeix màquina del temps que ens ho permeti.

Doncs avui t’ho dic, i ho dic a totes aquelles que en algun moment de la meva vida heu estat importants, us trobo a faltar i us necessito al meu costat en aquests temps tan estranys que ens ha tocat viure, necessito saber que, malgrat tot, estareu al meu costat i sereu incansables pous de saviesa perquè m’aconsellareu si us ho demano i, si és necessari vessar llàgrimes, sereu l’espatlla on recolzar-me, que si necessito confiar un secret sereu les orelles disposades a escoltar-me i el cadenat que sempre heu estat i que, un dia de casualitat, vàrem perdre la clau i no l’hem trobat mai més. Per tant ens hem quedat juntes per sempre, ancorades a un passat que no podrem esborrar mai i a un futur que no sabem com serà ni què ens depararà.

Tornant a les arrels, penso que és important transmetre el concepte tan important que ens deien les nostres professores de Filosofia a batxillerat, L’ESSÈNCIA; i què és l’essència de les coses? Doncs per a mi és allò que li dona sentit a la vida, allò que és necessari per viure la teva vida tal com la vols viure tu (perquè recorda que és la TEVA vida i que no has de deixar que ningú te la faci i la desfaci a la seva conveniència). L’essència de les coses, tal com les coneixem, són aquells actes i aquelles premeditacions que ens porten a actuar d’una manera o d’una altra seguint un patró o un altre. Cada persona té el seu patró de fer i dir les coses, i no sempre (gairebé mai) coincideix amb el teu, perquè trobem a faltar les comoditats que teníem quan érem dues criatures, perquè trobem a faltar a aquella persona que ens va canviar la vida i va desaparèixer sense deixar rastre... perquè intentem seguir la pista a la gent que ens importa però que, per motiu X o Z, ens tanca les portes i les finestres i no ens permet accedir a la seva vida; perquè ens tanquem nosaltres mateixes portes i finestres creient-nos menys capaces del que ho som en realitat, perquè ens posem unes barreres per assolir els nostres objectius i ens creem unes expectatives que no podem fer reals.

Però bé, que em desvio del tema principal... Reitero que et trobo a faltar, trobo a faltar les abraçades, les carícies, trobo a faltar que siguis la meva confident... trobo a faltar tenir una espatlla amiga on vessar llàgrimes... Trobo a faltar tantes coses que ja no tornaran...

És un orgull haver-me creuat amb tu, però ara ja has baixat del tren i t’he deixat enrere, no pujaràs mai més i ja t’hauré perdut; però sempre quedaran els records ancorats a la nostra memòria, aquells moments que teníem al parc, a casa, al cinema, al pati, a la plaça... aquells moments de la vida en què realment era feliç i només hi havia una explicació per tota aquella felicitat, el patró que es repetia sempre, la persona que estava allà dia i nit, les vint-i-quatre hores del dia vetllant per mi... TU!

Tu, la meva consellera, la meva germana, la meva amiga, la meva parella, la meva espatlla, els meus ulls, el meu respirar, el meu amor perdut, aquella persona que vaig conèixer al mes de juny, o al mes d’octubre, o potser fins i tot al de setembre... de fa pocs anys, de fa molts, de potser no fa ni un.

Perquè sí, perquè et trobo a faltar i perquè t’estimo.

Gràcies per tot, per ser una companya increïble. Per estimar-me incondicionalment.