CANVIS

Perquè la vida és un seguit de canvis. Bons i dolents.
Perquè la vida són canvis, canvis planejats, canvis sobtats… perquè la vida ens fa canviar la forma que tenim de veure-la, perquè he canviat molt i no ho vull reconèixer, perquè ja no em reconec a mi mateixa quan miro enrere. Ja no soc la noia tímida que va agafar un dia i et va demanar si es podia asseure al teu costat per fer aquell examen, o que et va deixar seure amb ella en aquella classe d’anglès. Perquè la vida són canvis, canvis agradables, canvis que no són del nostre gust, però canvis, al cap i a la fi, que ens marquen. 

He canviat moltíssim, tan físicament com psicològicament, m’he fet més forta quan alguna cosa es trencava dins meu, he obert les ales i he marxat volant per sobre les teulades d’aquell poble on vam anar a l’hivern a passar el final del nostre any i l’inici d’un molt pitjor. Perquè vam canviar de vida, de rutina, d’amistats, de vincle… perquè la vida és com el mar, un dia et fa un cop i al següent et tracta de forma pausada i calmada… perquè la vida és un seguit d’experiències, de llàgrimes i riures, de malsons i somnis.

Perquè una llàgrima pot significar alegria, però també pot significar tristesa, perquè pot ser que plorem per algú que ja no hi és o per algú que ha arribat a la nostra vida per canviar-nos-la totalment. 

Perquè puc canviar d’estat d’ànim quan escolto una cançó, que em pot fer plorar i evocar records, que em pot fer riure, que em pot fer cridar… que em pot fer pensar en tu, en aquella amiga que un dia em va deixar plorar, que en aquell camp de treball em va treure a ballar i em va fer posar-me vermella. O en tu, que un dia em vas saludar i et vaig perdre de vista, que un dia em vas deixar el bolígraf blau cel i no te’l vaig tornar perquè no vaig tenir l’oportunitat. Puc pensar en mi mateixa, però llavors em diuen que soc egoista. Perquè puc pensar en tu, però llavors em diuen que centro la meva atenció… perquè et puc dir aquelles paraules que tan t’agrada escoltar, que tan m’agrada dir, que tant ens agrada fer nostres.

Perquè la vida és un regal, i tu formes part de la meva vida, perquè és un regal genial compartir la vida amb tu, perquè tenir-te com a amiga és una meravella… perquè malgrat les persones canviem, sé que sempre et tindré allà, sé que sempre estaré al teu costat (siguin quines siguin les circumstàncies), sempre podràs comptar amb mi, i com diu una de les nostres cançons: ‘Compta amb mi en els dies de lluita’, com dic jo sempre amb aquest vers ‘Compta amb mi sempre’. Perquè quan et calgui una espatlla em tindràs allà, perquè malgrat canviem serem infranquejables, inseparables.

Perquè cada vegada que t’escolto riure m’agafen papallones a l’estómac perquè cada vegada que et veig i somrius m’agafen ganes d’agafar-te les mans i dir-te que estaré allà per tu, que estaré allà per fer-te feliç, que estarem allà juntes, serem inseparables.

La vida, reitero, és un regal, i és el millor que puc tenir; perquè tenir-te al costat és un orgull, perquè, com bé diu la nostra cançó ‘Quin orgull compartir-te en la batalla’. Perquè et dono les gràcies per aquell viatge, per aquell recordatori que vam tenir ja fa uns mesos, per aquell Erasmus que vàrem fer, tu a Alemanya i jo a aprendre més llengua de signes, potser era sistema de signes internacional, no ho recordo. Per aquell viatge que tenim pendent les tres, per fer mil viatges més al vostre costat… per tantes i tantes ximpleries que ens queden per fer…

Perquè sí, conèixer-vos va ser un gran canvi, perquè sí, perquè anava amb molta por, però la jugada em va sortir molt i molt bé i al final us vaig poder conèixer. Us dono les gràcies!

Perquè avui la reflexió torna a tenir noms i cognoms, perquè avui la reflexió va pels meus pilars sòlids de la universitat, per tu, per mi, per ella. 

Gràcies!