POR A SER PORUGA

Perquè a vegades a la vida tenim por. Perquè tinc por i soc poruga, ho accepto. Perquè seré poruga fins que no aconsegueixi enderrocar les cadenes que m'oprimeixen.

Sempre he estat molt poca cosa, sempre m’han dit que no serveixo per a res, però moltes altres m’han dit que jo puc amb tot, llavors m’han creat un dilema; soc forta, soc poca cosa? Què soc?

Perquè ens acabem creiem el què ens diuen, perquè hi ha vegades que em crec que estic feta de sorra i amb una bufada em desfaré, que estic tremolant tot el dia de por i que estic en un malson permanent; que no hi ha cap sentit per fer les coses. Però hi ha d’altres en què apareixen persones que ho canvien tot i m’ajuden a superar tots els obstacles que tinc al mig del camí, que m’ajuden a saltar a la piscina tan profunda com els teus ulls, tan blava com el cel en un dia d’anticicló o tan negra com el cel en un dia de tempesta elèctrica. 

Puc fer tant de soroll com els llamps i els trons, o ser tan silenciosa com el meu plor el dia en què va desaparèixer allò que tan i tan m’estimava. Quan vas desaparèixer tu, quan va desaparèixer la meva essència, quan vam desaparèixer tots dos en aquell mes de gener, en aquell dia tan i tan calorós d’estiu mentre estàvem a la platja.

Puc devastar-ho tot com si fos un huracà, o puc deixar-ho tot perfecte com si acabés de passar una batuda de nans. Puc ser el meu millor somni, puc ser la millor motivació que tinc o puc ser la meva pitjor enemiga, però el que estic convençuda és que trec forces per ser allò que vull ser i trec forces per tirar endavant projectes i horitzons. 

Perquè tinc por a mi mateixa, perquè recordo aquell dia en què no vaig voler sortir, que em vaig amagar dins el llit i em vaig quedar adormida, o aquell altre que em vaig posar a plorar perquè vas marxar. Perquè sí, ho admeto, tinc por a moltes coses i soc valenta per moltes altres, però sobretot tinc coratge per afrontar les situacions més dures, tinc resiliència i valentia.

Perquè recordo que una vegada em vas dir que val la pena intentar perseguir els somnis, perquè recordo que et vaig dir que l’únic somni que tenia era ser lliure i que era massa agosarat, però que era possible. Tu em vas agafar les mans i em vas mirar als ulls. Aquells ulls tan porucs i mig apagats enfrontats als teus tan vius i alegres; ens vam aguantar la mirada fins que ja no vaig poder més i em vaig llançar a córrer cap a l’abisme que ens separava, cap a la foscor més fosca perquè era de nit i estàvem a la platja. Vaig marxar corrents cap a la mar i m’hi vaig llançar de cap a l’aigua. Em va fer por ofegar-me perquè no sé nedar, però amb totes les meves forces em vaig aferrar a la darrera esperança que tenia dins i vaig anar mar endins a veure si trobava alguna cosa millor.

Perquè recordo que em vas dir que els meus somnis no es complirien mai, en un d’aquests rampells que ens agafen i on ens llancem les cadires i la casa pel cap; recordo que em vas fer plorar i van ser les llàgrimes més amargues de la meva existència; també recordo que aquell dia et vas trencar i em vas dir que m’odiaves, que no volies saber res de mi, que ja no em volies veure mai més. Aquell dia et vaig veure plorar per primera vegada i, instintivament per protegir-te com quan hi ha un ocell ferit, et vaig obrir els meus braços (les meves ales) per poder-te acollir i que trobéssis un refugi sòlid.

Perquè mai em van ensenyar a estimar correctament i em van dir que l’amor era una mentida molt gran que movia el món, doncs jo penso que és tot el contrari, que ho hauríem d’impulsar molt més, que ens hauríem de dir més vegades al dia el verb que tanta i tanta por ens fa escoltar i dir. Aquell t’estimo que ens va marcar tant, aquella abraçada que tan em va reconfortar quan et vaig dir que deixava de perseguir els meus somnis; aquella paraula amable que em va agradar tant escoltar i tant em va reconfortar.

Així que, merci, merci per ser faixa; merci per ser un pilar i per deixar-me refugi dins teu, per fer-me un lloc a la teva vida. Gràcies per ser platja, mar, sorra i aire. Gràcies per ser amable amb mi, sincera, magnífica, exemplar. Gràcies per ser confident, amiga, germana, consellera, somriure, força. 

Perquè avui això va per nosaltres, perquè amb un somriure ens entenem, perquè aquest confinament ens està distanciant i no ho vull pas. Perquè vull tornar als estius de platja i riures, a les nits de concert i rialles, a les primaveres on marxàvem a fer voltes i voltes al camp. Quan estàvem en aquell festival d’estiu, quan vam anar a aquella casa rural a passar la nit més màgica de l’any, quan vam dormir plegades en aquella tenda de campanya una nit d’estiu, quan vam anar a fer tota la volta al món, quan vam viure mil aventures juntes.

Però quina llàstima, ara tot això ha acabat, ara ens hem perdut per sempre per culpa d’aquella discussió absurda, per culpa d’aquell maleït dia en cotxe on no vam controlar qui érem i on ens va sobrepassar la situació que va acabar tan malament. 

Perquè seré força i seny, perquè seré rauxa, perquè seré irrefrenable, perquè seré el que vulgui però ho seré amb tu, perquè ara estem separades, però no pateixis que la ferida es curarà, perquè no pateixis que tot tornarà a ser com abans. Riurem i plorarem, cridarem i xiularem, ballarem i cantarem. Perquè ens estimarem i farem mil bogeries.

No pateixis, soc com el mar, tot el que rep ho torna. 

Perquè ja no soc poruga, soc valenta i tot gràcies al meu esforç i a la teva indiferència.

M’has fet ser qui soc, merci.