CASA TERRA

L'entrada d'avui és especial. Avui us parlo d'un projecte preciós i necessari.

Coneixeu la sensació d’estar sempre gaudint de la vida, despreocupant-vos de tot i sentint-vos lliures? Doncs me n’alegro molt per vosaltres, perquè avui us vull parlar exactament del contrari. Avui us vinc a parlar de preocupacions, d’agendes ocupades, d’espais a vessar de gent i esdeveniments… Avui us vinc a parlar d’un esdeveniment que tindrà lloc en un parell de dies a Vic; avui us vinc a parlar d’un projecte preciós que, com sempre, ajuda a fer d’aquest món un lloc una mica millor.

Avui us vinc a parlar de CASA TERRA, un projecte que té com a capdavanteres dues persones que, dia rere dia, demostren que el món es pot deixar millor de com l’hem trobat; les dues que estan davant del projecte (perquè darrere n’hi ha moltes més) són Indira Ranamagar, una activista nepalesa que defensa els drets dels infants i que els vol treure de les presons que ja us podeu imaginar com deuen ser... si la vida a la presó en un país desenvolupat ja és difícil, no m’imagino com serà en un país on falta molta feina per fer... D’altra banda, l’altra persona capdavantera del projecte potser us sona més; ell és l’Alguer Miquel, que des que vaig conèixer Txarango em va agradar la vessant social que tenia el projecte i que ara, en àmbit individual, l’Alguer ho segueix potenciant.

Aquest projecte és una explosió de solidaritat que ens fa conèixer altres realitats; que ens fa adonar-nos, com deia l’altre dia, que som afortunades; que pel simple fet d’haver nascut en un lloc del món determinat ja tenim uns privilegis (perquè no ens enganyem, tenim mil privilegis) que en altres zones del món no tenen.

Al Nepal, les criatures dels presos viuen tancats amb els seus pares en presons precàries i superpoblades. Per a molts d’ells el món és tan petit com els m2 de la presó on viuen.

La societat nepalesa funciona per castes i, també, per fortes creences culturals com el karma. Les persones preses i les seves famílies són durament estigmatitzades i marginades. La presó els fa pertànyer a la casta més baixa de totes, la casta de les intocables, i creuen que l’energia del crim pot portar la destrucció a la família.

En aquest país, si una persona amb fills petits va a la presó, els infants hereten aquest karma i ningú se’n vol fer càrrec. Ni tan sols els familiars més propers.

Per aquests infants, l’única solució per no quedar-se sols al carrer és viure a dins de la presó.

Realitats tan diferents a les que estem acostumades són aquestes que ens ensenya el projecte de Casa Terra, amb un equip magnífic al darrere: com a cofundadores del projecte tenim les capdavanteres que he esmentat abans; d’una banda Indira Ranamagar (activista nepalesa que lluita pels drets dels infants que estan a les presons), a més a més una altra cara visible del projecte és l’activista i cantant de Txarango Alguer Miquel. També, com a part del projecte tenim al fotògraf Bernat Almirall, que es dedica a fotografiar les realitats que es tracten amb el projecte. I tota la gent que hi col·labora dia rere dia fent aportacions solidàries perquè Casa Terra pugui seguir existint.

 

Aquest dissabte, l’entitat celebra el seu primer aniversari. I espero que en puguin celebrar molts més, o pocs més perquè s’ha acabat l’empresonament de criatures al Nepal (i a la resta del planeta).