ESPERANCES ESQUERDADES

 Esperances estroncades; somnis destruits, somnis per complir.

Perquè hi ha vegades que dipositem molta confiança en una persona o en un projecte i tenim les expectatives molt altes. Perquè hi ha vegades que ens creiem que estem en el cim més alt del món i, després, quan tornem a la realitat la caiguda és més bestia del que crèiem. Perquè hi ha ocasions en què no tenim el suport necessari que creiem necessitar...

Tot això ens fa tenir esperança, però que metafòricament és com una paret: a mesura que passen els anys si no es cuida es poden fer esquerdes irreparables; si no es cuida se’t pot acabar caient a sobre; si no es cuida es pot acabar enderrocant i fent impossible la reconstrucció.

Perquè les esquerdes que es poden fer dins nostre són molt més grans del que podem imaginar; perquè ens poden esquerdar de dalt a baix i obrir-nos els ulls; perquè  cada cançó que escoltem ens transporten a diversos moments; perquè la vida, com diu Txarango a les coses senzilles, és fràgil i senzilla. Les esquerdes que no seran reparables, o tan sols ens esquerdem dins nostre.

Perquè amb les cançons que escolto i interpreto em fan vessar llàgrimes; perquè, a la cançó que esmentava abans (anomenada LES COSES SENZILLES) em fa reflexionar i adonar-me’n que soc molt afortunada. Perquè gràcies a les cançons que escolto tinc mil ganes de canviar el món, perquè tinc mil ganes de fer possible un nou món, perquè quan s’acaba un viatge i es tanca una porta s’obre una altra en què hi ha vegades que no podrem tenir-ho tot, o ens costarà més.

Perquè després de viatges que he fet, tan físicament com amb els llibres; tan amb les cançons com amb la poesia, tan amb els darrers projectes que he començat com amb els que encara estan per venir... Perquè escoltant les cançons que m’han acompanyat els darrers mesos m’he adonat que soc afortunada, que soc MOLT afortunada... perquè ho tinc tot a l’abast de la mà, o m’he d’esforçar molt poc per aconseguir-ho; perquè els somnis estan per aconseguir-los i jo ho tinc gairebé tot a tocar.

Perquè, com a tot el planeta, hi ha coses molt difícils d’aconseguir; perquè hi ha vegades que se’ns esquerden els somnis i va bé... Va bé per replantejar quin camí volem tenir amb la nostra vida, com volem que sigui, quins somnis tenim pendents i quins hem aconseguit... Però RES és impossible (frase típica a casa i frase molt estimada en un festival de Sant Joan de les Abadesses, el Clòwnia). Perquè ens hem d’aturar i reflexionar, perquè si se’ns cauen els somnis tenim la sort que els podrem tornar a construir, perquè tenim la sort de que cada vegada que caiem hi ha algú per ajudar-nos a aixecar (fins el dia en que no hi ha ningú i ens hem d’aixecar soles), fins el dia en que no podem més però encara tenim esperança, esquerdada però la tenim.

Perquè, reitero, soc molt i molt afortunada. Soc afortunada perquè estic estudiant allò que m’agrada. Perquè tinc la família a prop. Perquè no he hagut de marxar mai de casa i començar de nou. Perquè tinc un dret tan bàsic com un plat a taula cada dia. Perquè tinc roba per    vestir-me cada dia. Perquè puc anar a comprar menjar quan em calgui. Perquè tinc un llit on dormir. Perquè tinc llibres per llegir. Perquè tinc tot a l’abast dels dits i no m’he d’esforçar massa. Perquè tinc MIL privilegis i no me’n adono.

Ara poso per exemple un país a molts quilòmetres d’aquí; poso per exemple l’Índia, un país molt ric i divers, molt gran i amb moltíssima desigualtat. Ahir parlava del Nepal, doncs avui us parlo de l’Índia; molts mons dins d’un sol país... A l’Índia la societat funciona per castes: si ets d’una casta inferior has d’esta amb aquesta casta tota la vida, i la teva descendència també; hi ha una casta, l’anomenada INTOCABLE, que, per guanyar-se la vida ha de recollir els excrements de les castes superiors; sí sí,  tal com ho llegiu.

Aquest exemple el podeu llegir al llibre LA TRENA, de Laetitia Colombani. Aquesta història i la de dues noies més; però això em donaria per moltes més entrades.

O altres històries de criatures que estan obligades a treballar teixint catifes i un dia llancen una nota de socors en una de les que han teixit. Una història que podeu trobar a la novel·la LA MÚSICA DEL VENT, de Jordi Sierra i Fabra.

 

Dues lectures que ens fan veure i viure unes realitats totalment diferents a la nostra.