CAMP DE BATALLA

Llàgrimes i refugis. 

Cases destrossades a causa de la guerra. 

Camps i violacions dels Drets Humans.

Avui m’ha arribat una carta teva des d’un país del qual no recordo el nom, on m’expliques que has estat acollida amb la teva família i que ja portes dos mesos en terra d’acollida i que estàs molt contenta.

Avui llegint les teves paraules m’han vingut al cap aquelles imatges del meu voluntariat de fa tres anys a l’estiu. Avui he recordat aquella abraçada que em vas fer quan vaig fer la motxilla per tornar a casa.

Casa. Aquella paraula que tu desconeixies perquè vas fugir de la teva.

Casa. Aquella paraula tan estranya que sents que no tens enlloc.

Casa. Aquella paraula que tan t’acull i tan t’allunya de les teves cosines.

Casa. Aquell indret on vas créixer però que ara s’ha esmicolat en mil bocins.

Per a mi el concepte casa és un pis amb habitacions i un sostre per poder dormir. Per a tu el concepte casa és una utopia, és un concepte molt llunyà que vas abandonar fa anys, on també vas perdre l’esperança de poder-hi tornar perquè vas veure com es desmuntava, perquè vas veure com s’esmicolaven aquelles parets que tantes vegades t’havien vist plorar i que t’havien refugiat mentre feies els deures de l’escola. Que tantes vegades t’havien amagat entre les seves portes per evitar les visites inesperades i no desitjades. Que tantes vegades havien guardat els teus secrets. Que tantes vegades havien vist els teus ulls humits mentre recordaves la teva veïna, o aquell company de l’escola que et treia els colors.

Per a tu el concepte de casa és una paraula buida, perquè eres petita quan la vas abandonar, perquè estaves indefensa quan la vas deixar, perquè malgrat tenir dotze anys quan ens vam conèixer tu ja en feia un parell que estaves en aquell camp de refugiades, i ara amb catorze anys, trobes una altra casa en un país que us ha acollit a la teva família i a tu. Només espero que ara estiguis en un entorn que t’aculli i et tracti bé, que el que vau haver de viure en els anys que heu trigat en trobar una “altra casa” no hagin estat en va.

Perquè recordo que em vas dir que tenies por, que havies vist morir molta gent per la poca edat que tenies i que estaves cansada de tanta destrucció i tanta misèria. Que volies jugar com qualsevol criatura de la teva edat, que volies i necessitaves anar a l’escola i aprendre. Perquè recordo que em vas explicar que havies marxat de casa teva i havies hagut de pujar en una barca de fusta per fer una travessia per mar i que havies vist morir molta gent fins que us van venir a salvar. Que després vas haver de caminar molt i que et feien mal els peus, em vas ensenyar unes butllofes i unes ferides. Que només portaves el que duies posat i una maleta petita amb quatre peces de roba i un peluix. M’explicaves que era l’únic que et vas poder agafar de casa.

Però ara m’expliques que vas a l’escola del poble i que ja et pots defensar en anglès. M’expliques que ets capaç de recordar els camps i no posar-te a plorar, que ets capaç de recordar casa teva i somriure amb nostàlgia, que ets capaç de somriure al recordar les nostres xerrades les nits del camp, que recordes la darrera nit que ens vam veure...

Acabes la carta amb un gràcies ben gran i una cara somrient. I jo acabo la teva lectura plorant i amb les emocions i els records a flor de pell. També em dius que em vas ensenyar coses, però t’he de ser sincera: em vas ensenyar una lliçó de resiliència que ni en les millors classes de Piscologia.

 

T’estimo molt bonica, espero retrobar-te aviat.

Gràcies Zahra, de debò.