INFÀNCIES DESTROSSADES

Perquè el dia que posi un peu fora de Síria et trobaré a faltar.

Avui m’he posat a recordar el motiu de la meva fugida de casa, el motiu de la meva desesperació, el motiu de la meva no-desconnexió d’aquest món... i es resumeix tot en la teva presència, en aquell somriure que il·luminava la nit més fosca, en aquella resiliència que havies de tenir per força en tot el que et va passar als camps i dies posteriors.

Perquè avui recordo el teu primer somriure i caiguda d’ulls, la teva primera reacció quan et vaig demanar anar al parc a parlar, ja que sempre jugàvem, quan vam entaular temes del món adult i ens vam sentir més gran del que realment érem. Quan ara, als camps, ets més forta que mai i m’ho demostres a cada pas que fas, cada decisió, cada somriure encoratjador, cada mirada que ens dirigim quan no sabem què fer, la vergonya que sento quan he de parlar i estàs tu present, la vergonya que sento mentre parlem i entaulem converses madures, mentre em deixes acaronar-te els cabells i em fas guardar silenci perquè la teva germana està descansant a deu metres.

I jo em pregunto... per què ens van haver d’estroncar la infància d’aquesta manera? Per què no em permeten ser feliç amb la persona que vulgui? Per què no ens permeten estimar-nos i cridar als quatre vents que volem estar juntes? Per què no podem decidir per nosaltres mateixes? Perquè, ara que ho penso, potser tot això és un miratge i no hi ha guerra... perquè, ara que ho penso, potser soc al parc i no a casa escrivint-te aquestes paraules a bolígraf mentre penso en moments per poder anar a tocar el piano i assajar un concert que vull fer el dia d’any nou a l’escola, però que no crec que sigui possible perquè no tornaré.

Perquè avui recordo aquell somriure tímid que em vas fer mentre un dia estàvem al parc i jugàvem amb la sorra. Perquè avui recordo que tu i jo somiàvem en anar a un país d’acollida que ens volgués, però t’he de ser sincer... tinc molta por de no veure’ns més; tinc por d’haver d’abandonar Síria i, en conseqüència, haver-te d’abandonar a tu també.

Perquè ens diuen que d’aquí poc acabarà tot, però jo ja no em crec aquestes promeses, ja portem massa temps amb aquestes cabòries, ja portem massa temps sense llibertat, reprimides, silenciades, sense ser notícia de ningú... Només tenim la família, perquè les amigues ja han marxat de Síria, i ens tenim només a nosaltres... Així que ens hem de recolzar. Mútuament. Però t’he de dir un secret que em fa mal: no trigarem a marxar perquè ens fa por morir enmig de les bombes, així que si tu no marxes no ens podrem veure mai més, i no ho vull pas.

Perquè tinc por, Saadiya soc molt poruc. Però malgrat tot m’enfronto al paper i al llapis per transmetre què sento (cap a tu i cap a la situació). Perquè cap a tu sento una estima molt bèstia, i cap a la situació sento respecte, molt respecte.

Em fa por no poder veure’t més, em fa por no poder tocar mai més el piano per por a què una bomba em mutili alguna extremitat, tinc por de no poder tornar a jugar al parc i veure’t cada vegada que anem a jugar... Perquè el nostre país ja no és un lloc segur, però els que manen no ho volen reconèixer... clar, que han de saber si ells viuen la mar de bé mentre nosaltres ens estem morint?

 

T’estimo moltíssim, i, si acabo marxant de Síria, només vull que sàpigues que et trobaré molt a faltar.

 

Gràcies per tant en aquests anys.

 

Ahmed