QUILÒMETRES D'AMOR

 Bocins de mi, bocins de la novel·la.

Avui poso per escrit què penso d’aquesta situació, què penso de tu, de mi, de forjar un nosaltres. Què penso d’haver hagut de marxar de casa amb només catorze anys, què penso del poder que tinc quan et dic que t’estimo, quan veig les teves ninetes que busquen refugi en qualsevol racó, quan veig que et mous esporuguida entre les runes en què s’ha convertit el nostre barri.

Avui recordo aquell dia als camps de refugiades quan em vas explicar aquell secret, quan ens vam perdre de vista, quan ens vam retrobar... Quan et vaig començar a estimar. Quan em vaig començar a acceptar; quan, de retruc, vaig començar a entendre la situació en què ens trobàvem qui sap si per dies, mesos o anys. Perquè avui començo a entendre què significa haver hagut de marxar de casa amb només una maleta a la mà... però, què és una maleta de pell per encabir-hi tota una vida? No hi ha prou espai per a tot el que hem viscut, per tots els records, per aquelles tardes de pluja a les golfes, per aquelles nits en vetlla parlant fins a les tantes, per aquells somriures al parc de la nostra infància... Per tots aquells records que ens semblen tan i tan llunyans.

Em sento afortunat, però ara només em falta saber de tu per completar del tot aquesta felicitat, aquesta fortuna. Avui em sento afortunat perquè he pogut trobar un poblet d’acollida lluny de la misèria i, malgrat em costi, he tancat un capítol de la meva vida que em fa mal deixar enrere; però què vols que et digui? Millor així.

Encara recordo aquell dia als camps de refugiades quan em vas explicar l’experiència que ens va marcar un abans i un després a les nostres vides, just el dia abans d’abandonar els camps, i d’abandonar-te a tu allà dins amb l’atzar com a plat principal cada dia. Encara recordo la vegada que vam marxar a un extrem del camp per poder parlar, ja que hi havia soroll i nosaltres volíem tranquil·litat.

Avui recordo tots els secrets que encara tinc per dir-te, que tinc desats a la memòria i a la gola. Però et prometo que, si un dia ens trobem, t’ho diré tot, buidaré el pap i em sinceraré a l’igual que m’estic sincerant amb aquestes paraules que tinc la intenció de què llegeixis, però que no soc capaç d’enviar-te perquè no sé on ets. No sé si al final vas marxar dels camps seguint els passos del teu instint que poques vegades fallava. No sé si al final has estat acollida o has decidit tornar a Síria... No sé moltes coses, però tinc clara una de ben essencial: t’estimo molt i faré el que sigui per retrobar-nos.

 

T’estimo bonica, et trobo a faltar.

 

Ahmed